La cara de la gent

 

T’has fixat, quan vas en tren, a les 7 del matí , en la cara de la gent?…Avui jo si. He descobert que podria escriu pàgines senceres de situacions fent referència a les seves cares, als seus ulls, a les seves pors, a la seva indiferència…

Jo, que un dia estic radiant i l’endemà potser no tant, m’atreveixo ha fixar el ulls i furgar entre els pensaments, entre les penes, entre el cansament i una son matinal que no es meva i que no em pertany.

Hi ha persones a les que trobo cada dia, complint puntualment la seva cita amb l’obligació d’anar a treballar. Son persones amb rituals, que compleixen exactament amb el seus hàbits: pujada a la mateixa alçada de l’andana, al tren de i 58, pujada al primer vago del tren, seure a qualsevol de les dues primeres fileres, sempre tocant passadís…i olleres de sol tan si fa bo com si esta plovent.

Ni han d’altres que fixen la seva atenció amb el demés. Van buscant un fill al que poder agafar-se i sortir de la foscor que els atrapa per poder pensar que un altre vida es possible, una altre situació es pot donar, i que, potser, de tant i tant mirar al altres podran robar una espurna de seguretat i ficar-la, discretament, dintre la bossa.

Compartelo

Em vols acompanyar?

Hi ha vegades que la vida t’obliga a començar. D’altres son circumstancies no desitjades, que no t’agraden, no les vols, i que marquen un camí que tu no vols seguir, i ni ha d’altres, en canvi, que ets tu mateix qui ha de decidir quan has d’escriure un punt per poder fer punt i apart i tenir la sensació de que has fet net.

Aquí estic, donada aquesta necessitat creixent de poder expressar-me i escriure en català sobre les coses que em motiven, les que em preocupen, de les que en fan angoixa i de les que m’omplen de felicitat.

Em vols acompanyar?

No necessites res. No cal que compris res, ni cal que et donis d’alta per res…només escriu, comenta, escriu com o que sents…

Compartelo