La cara de la gent

 

T’has fixat, quan vas en tren, a les 7 del matí , en la cara de la gent?…Avui jo si. He descobert que podria escriu pàgines senceres de situacions fent referència a les seves cares, als seus ulls, a les seves pors, a la seva indiferència…

Jo, que un dia estic radiant i l’endemà potser no tant, m’atreveixo ha fixar el ulls i furgar entre els pensaments, entre les penes, entre el cansament i una son matinal que no es meva i que no em pertany.

Hi ha persones a les que trobo cada dia, complint puntualment la seva cita amb l’obligació d’anar a treballar. Son persones amb rituals, que compleixen exactament amb el seus hàbits: pujada a la mateixa alçada de l’andana, al tren de i 58, pujada al primer vago del tren, seure a qualsevol de les dues primeres fileres, sempre tocant passadís…i olleres de sol tan si fa bo com si esta plovent.

Ni han d’altres que fixen la seva atenció amb el demés. Van buscant un fill al que poder agafar-se i sortir de la foscor que els atrapa per poder pensar que un altre vida es possible, una altre situació es pot donar, i que, potser, de tant i tant mirar al altres podran robar una espurna de seguretat i ficar-la, discretament, dintre la bossa.

Després estant elles, la primeta i la ben pentinada, que tampoc falten a la seva cita diària amb el tren. L’una, la primeta, es una mica tiradilla, amb forats per tots costats, amb un cap que ves a saber des de quan no es renta. Normalment porta un walkman, que va treien i tornant a guardar tota l’estona, insistentment, i penso que avui segurament no haurà dormit mes de 4 hores. Acostuma a enganxar la cara al vidre, tant si es hivern com si es estiu, i no entenc que la fredor del matí no entorpí els seu dormir.

La segona, la ben pentinada, t’he un punt repel•lent / meticulós / excessiu que ha vegades pot arribar a posar-me de mal humor de bon mati. Olleres sempre de marca i mai la mateixa que el dia anterior, segur que s’aixeca amb més de dos hores d’antelació per poder estar tan polida.

Es d’aquestes persones que el seu mon gira entorn a lo que la resta puguem dir d’ella. Sempre em mira discretament per les ulleres i segons el model que porti ha de moure el cap ja que suposo que les ulleres lo li deixen veure clar. Porta els cabells perfectes. Sempre. Te un cabell preciosos. També molt brillant. Suposo que l’esta deixat més llarg per tapar les seves mancances, però cada dia continua igual que l’anterior: perfecte.

Penso que deu ser administrativa i no la puc imaginar treballant, de fet no l’imagino ni fent fotocopies. Sabeu per que? Perquè hi ha dies, que segons la roba que porti, o millor dit el vestit que porti, no seu. Si, si. El tren va a un quart de la seva capacitat, però ella per no arrugar-se va dreta. I es nota que li molesta anar dreta: la fa suar. No l’hi agrada  perquè sembla que no te força per agafar-se i, de tant en tant, el seu cos es com si es convulsiones i sua. Com jo.

Després esta el noi del bon somriure. Riu per ell mateix. Inclòs quan porta cara de son, que acostuma a ser els dilluns, sonriu. Les faccions de la seva cara son un xip rodones, els ulls, els pòmuls, el nas. Crec que es per això que sempre sembla que esta rient…però no es que ho sembli. Es nota en el seus tranquils moviments, en que no l’importa perdre un tren si això significa que ha de donar-se presa. Es nota perquè en èpoques on el tren va ple, no es com jo, que semblo un desesperant, corrent, per intentar agafar lloc. No. El es tranquil. Ell sembla l’home feliç i no pas jo, ja que ell mai arriba amb un punt de suor a l’esquena ni tampoc bufa, com bufo jo, quan al tren no funciona l’aire condicionat i anem drets…El continua mirant a no se on….i jo continuo mirant… no se que…

Compartelo